La falla de la Plaza de la Reina, calle la Paz y Calle San Vicente en Valencia, ha dado el “Sorallazo”. La única que ha dedicado todo su monumento a la figura del genial pintor valenciano Joaquin Sorolla en el centenario de su muerte.
Falla que se puede entrar y mirar a través de la mirada de Sorolla. Luz y color.
El “Llibret” de la falla dice así:
Sota el pretext del centenari de la mort de Joaquim Sorolla, presentem un homenatge al seutreballcom a pintor.
Proposem un bust de l’artistainspirat en un delsseusautoretrats. Volem construir un
monumentclassic i solemne que pintaremambtota la destresa que ens siga possible. Una falla
tradicionalque en acoste al treball i a la pintura d’aquest artista magne.
La qualitatd’un artista no és tan la de mostrar com la de compartir. Un artista utilitza la poesia per a intentar acostar-se al món que li envolta, per a situar-se, per a justificar la seuaexistència. No per a mostrar alsaltrescomésaquestmón, però si potser, per a compartir ambelsaltres la seuaexperiênciaenaquestmón.
Sorolla, en les seuespintures, no ens va descobrir la llum de València. La llum ja era allí, fora de la tela, abansfins i tot de laprimerapinzellada. La pintura com a matèria no té aquestaqualitat de retenir el fulgor de la llum, però si facilita el seureflex. Si pogueracontenir-la, encara que foranomés una micra, seria possiblevoreaquestespintures en la foscor de la nit. No és el cas. La llum en la pintura ésnomés un miratge que enspermetrecrear una sensació particular, distant i aliena a la sensació propia i personal que va despertar en el pintor la necessitat de pintar-la.
Sorolla va buscar recrear la seuaexperiènciaamb la llum a través de la pintura,encara sabent que semblantesmena era impossible. La naturalesa no pot ser reproduida. Sorolla va fallar donos en el seupropòsit, com fallen totselsartistes, però va fallar amb tanta destresa i elegância que la seua falla va conseguir legitimar-lo com un delsgranspintors de la història.
L’error de Sorolla és un lloccomúde la prâctica artística. L’art, en la seuapristinaessência, és un exercicifallitd’emulació de la vida. Volem recrear la naturalesa per a poder entendre-la. Volem recrear la naturalesa per a poder controlar-la. Volem saber comés el sentit de la nostraexistència i delegueml’art la impossibilitat de respondre’ns. Però no es pot crear alguna cosa que ja ha sigut creada, comno es pot un banyarduesvegades en el mateixriu. L’art, com a maxim, pot evocar, però no tornar a crear. I ésjustamentaquestaevocació la que possibilita que siga l’espectador el que construisca, a través de la mirada, una experiència nova, completament nova. D’ací la importância de la persona que mira, el mirador i la responsabilitat supina que el seugest de mirar li atorga en la construcció de l’objectemirat.
Volemfer una falla en homenatgea la pintura de Joaquim Sorolla, eludint el paranyfetitxista del monument tradicional.Volem esquivar l’espectacle per l’espectacle, resultant de la banalització edulcorada de l’art i la poesia. Volem acostar-nos a la vida,reivindicant la posició de la persona que mira, el mirador, com a eix vertebrador de qualsevoexperiencia estètica.
Presentemlavors un bustmonumental de Sorolla. Aixiés. Que pintaremamb tota la destresa que ens siga possible. Certament. Però no ensenganyem. Aquest no és el focus. En aquesta obra, Sorolla interpreta el paper de cavall de Troia. És el ninot del ventriloc, a través del qualpodem parlar Tiurement, pensar des de dins, vore a través delsseusulls. Eixaés la idea. Obrirem una porta a l’esquena de Sorolla, possibilitantl’entradaen el seu interior. Li arrancaremelsulls, obrintuesfinestres en la seua cara perquè la gentpuga apuntar-se per elles.
Este és el projecte.
Gentmirant… a gentmirant.